Acabe de vore Superbad (’Supersalidos’ és la traducció per aquestes terres) per segona volta i m’ha tornat a tocar la fibra sensible (sí, com quan sents The Beatles per primera volta).
El punt és, per a mi, l’aparent senzillesa de la història i que recull elements del que es pot denominar comèdia adolescent: inadaptats, sexe, festes, fi de l’adolescència i el pas a la universitat. Combinar tots eixos elements i fer una pel·lícula que no diga el mateix que les 300 d’abans ja és complicat, però aconsegueix un punt de vista diferent sense llevar els diàlegs enginyosos, i una certa reflexió sobre l’època adolescent.
De la pel·lícula em quede en la camisa de Richard Pryor que porta Seth i en l’escena final.
L’altre dia en un capítol de Weeds (crec que el 8è de la 4a temporada) Isabel, la filla de Celia Hodes, diu que la vida real no es pareix a les pel·lícules d’Apatow i té raó, però seria perfecte que ho fora.
Joan Morant ha dit
eixa és la puta pel·licula que el genio del meu amic ens va portar per a vore en cap d’any en un tarrina de cd’s. Jo i un amic a les 4 del matíu no teniem res que fer i ens vam posar a vore-la i vam tindre un final brutal, a mitjan pel·licula es va parar el dvd, el tio gilipolla soles havia baixat el cd1 i mos vam qjajajaja