No és aquesta, , ni tampoc aquesta, sino que La Buena Vida es reuniran per tocar en directe un dels seus millors discs: Soidemersol ( a l’inreves Los Remedios, bar que frecuentaven mentres gravaven el CD). Pena que siga lluny i no puga anar a vore-los. Ací el CD en 128 kbps (a vore si m’anime i el puje demà en 320 kbps).
Editat: Pujat en 320 kps en rapidshare, l’enllaç ací.
Fracassant desde 1987 em sembla un bon eslògan… i ací el que es podria posar de música de fons mentres passen fotos de la meua vida…
Acabe de vore Superbad (‘Supersalidos’ és la traducció per aquestes terres) per segona volta i m’ha tornat a tocar la fibra sensible (sí, com quan sents The Beatles per primera volta).
El punt és, per a mi, l’aparent senzillesa de la història i que recull elements del que es pot denominar comèdia adolescent: inadaptats, sexe, festes, fi de l’adolescència i el pas a la universitat. Combinar tots eixos elements i fer una pel·lícula que no diga el mateix que les 300 d’abans ja és complicat, però aconsegueix un punt de vista diferent sense llevar els diàlegs enginyosos, i una certa reflexió sobre l’època adolescent.
De la pel·lícula em quede en la camisa de Richard Pryor que porta Seth i en l’escena final.
L’altre dia en un capítol de Weeds (crec que el 8è de la 4a temporada) Isabel, la filla de Celia Hodes, diu que la vida real no es pareix a les pel·lícules d’Apatow i té raó, però seria perfecte que ho fora.
Ahir parlava d’un èxit menor però del que estic orgullós (eixe cohet sempre volarà amb nosaltres!), i per compensar (diga-li karma) hui toca parlar d’un fracàs compartit.
No recorde bé quan va ser (potser setembre de 2006), que Guillem i jo vam decidir fundar el que es pot anomenar com a ‘locuazismo’. Era una forma d’entendre la vida que mai vam poder concretar, i del qual ‘El Manifiesto Locuaz’ serien les bases principals. Mai vam tindre clar el que volíem transmetre, l’única cosa que encara perdura d’aqueixa época és una modificació que vam fer a l’acepció ‘locuaz‘ en el wiktionary en castellà feta el 11 de desembre de 2006, i crec que és la millor descripció del ‘locuazismo’: un ‘tipo’ curiós.
Tot i que hem deixat per impossible la redacció de dit manifest, encara queden alguns actes de ‘locuazismo’ (obrats per mi) com escriure en alguns bitllets la paraula ‘locuaz’ o la frase ‘Be locuaz, my friend!’, o en un ticket de la FNAC firmar com a ‘locuaz’. Si et trobes en un d’eixos bitllets propaga la paraula ‘locuaz’! Nosaltres ho faríem per tu.
Normalment les coses ixen mal, i de tant en tant ixen molt mal.
Si per alguna cosa m’agrada l’expressió ‘experiments amb gasosa’, és per aquella evocació del que ens és desconegut. Per aquell misteri que és la gasosa (o almenys a mi m’ho pareix), tot i que és un invent de 1832.
Farà uns anys el meu germà i jo vam fer un d’eixos coets que està en tot llibre d’experiments que es considere com a tal. Era un tap de suro, un poc de bicarbonat i vinagre (crec que no m’he deixat res), el resultat una dels pocs projectes científics en els que he tingut èxit, al cap i a la fi, a voltes les coses ixen bé.
Adoren a Punset (ací per a sentir-la) i com no, és diuen Los Punsetes. A més, el seu últim LP està en Creative Commons i es pot baixar gratuïtament desde la seua pàgina web (ací).
Per si fora poc, damunt tenen ‘hits’ com Pinta de tarao o Dos policías, i també s’atreveixen i fan una versió de Daniel Johnston. Algú necessita més?
Últimament estic mirant una de les sèries més importants dels 90: The X-Files (estrany que no hi haja article en la wikipedia catalana) que tracta sobre eixos casos que a primera vista (o a segona) no tenen explicació lògica o conseqüent en el que, de moment, la ciència pot explicar. La sèrie tracta temes que van desde extraterrestres, monstres fins a biologia o mitologia, i fins i tot, un capítol de la 1a temporada que tracta sobre un ordinador com el de 2001: A Space Odyssey.
Tot i que la majoria dels casos són inventats pels guionistes, sempre hi ha eixe regust de llegenda urbana que et fa pensar que hi han coses més enllà que realment no sabem, informació oculta a propòsit, més propi d’un ‘Big Brother’ que no pas d’una societat democràtica on suposadament vivim en un entorn lliure i on som capaços de prendre les nostres pròpies decisions.
Com sempre, hi ha que tindre els ulls ben oberts i mantindre en ment la mítica frase de la sèrie: ‘The truth is out there’.
Hi han paraules que sense cap tipus de dubte sonen millor en un idioma que en un altre, també estan eixes paraules o frases que per el seu propi ser són difícils de traduir ja que es perd el “sentiment” d’aquesta.
‘Falling in love’ és d’aqueste últimes i, a més és genial (últimament, o estic baixant el meu nivell d’exigència o realment moltes coses són genials) perque en tres paraules resumeix què és l’amor, una caiguda com la de Sant Pau (fe cega), o com la de l’acudit (il·lògic) o com eixes caigudes tontes. Al fi i al cap, el pitjor no és la caiguda sino el tornar-se a alçar-se amb la por de caure’s una altra volta, o que com l’acudit només et faja gràcia la primer volta.
…
—————-
Escoltant: Refree – Envejece
via FoxyTunes
El passat dilluns començaren (per fi!) les classes a la facultat, i encara que pareix ahir quan vam entrar a la facultat fa 3 anys.
D’aquestos anys, em quede en els amics, les coses que hem compartit (sobretot rises!) i algun que altre mestre que fa que estudiar informàtica valga la pena, suposadament només falten 2 anys per acabar aquesta carrera, que si no fora per els companys que tinc ja l’havera enviat a un lloc que jo em sé.
De moment, no ho portem mal i es fa el que es pot, esperem que aquest vaja millor (si cap!) que l’anterior i sobretot millorar en el truc (no jugue tan mal!)
—————-
Escoltant: Their Hearts Were Full Of Spring – Happy
via FoxyTunes .
